En aquest ENLLAÇ podeu veure el vídeo al complet al nostre canal de Youtube.

El pare Alberto Vera Aréjula, bisbe auxiliar de la diòcesi de Xai-Xai, a Moçambic, porta 18 anys en aquest país africà, i forma part d’aquest poc més d’un centenar d’espanyols que són bisbes en països de missió.

El pare Alberto va néixer el 8 d’abril de 1957 a Aguilar del Río Alhama, a la diòcesi de Calahorra y La Calzada-Logronyo. Va entrar al seminari mercedari de Reus en 1967. Es va ordenar sacerdot el 22 d’agost de 1981. Va ser vicari a la parròquia de Nostra Senyor del Puig, València entre 1982 i 1985; formador de postulants i promotor vocacional de la província centreamericana de la seva Ordre a la ciutat de Guatemala, de 1986 a 1994; Conseller Provincial i responsable de pastoral juvenil i vocacional a la Província d’Aragó entre 1994 i 1997; va passar a ser fins a l’any 2000 formador a la comunitat de la seva Ordre a Reus.

Dels anys 2000 al 2013 ha estat superior de la comunitat de Matola, a Moçambic, rector d’estudis del seminari mercedari, rector, conseller diocesà de Càritas de Maputo. Des del 2013 era superior de la nova comunitat de Xai-Xai, a la nova parròquia de Nossa Senhora dónes Mercês.

Quina problemàtica existeix a Moçambic?

Els principals problemes que tenim es generen com a conseqüència de la pobresa generalitzada, és a dir, al país no disposen de l’indispensable per a la vida. El 50% de tota la població de Moçambic i Xai-Xai no té aigua potable.

Un percentatge força elevat tampoc pot utilitzar l’electricitat. Hi ha moltes famílies que, a causa de viure en zones d’inundacions, han perdut els seus béns, les seves cases. Aquesta gent es queda en una situació veritablement nefasta.

Aquesta situació deriva a d’altres també greus …

Exacte. A través d’aquests problemes en deriven altres secundaris, com la falta de feina. La il·lusió més gran dels joves és emigrar a l’Àfrica del Sud, però quan hi arriben s’adonen que no “lliguen els gossos amb salsitxes”.

El que troben a Àfrica del Sud, després de molt patiment, són treballs a la mina, treballs que ningú vol fer, i el que ens porten de retorn són moltes malalties respiratòries o SIDA deixant fills i molts orfes.

En aquest moment a Moçambic hi ha 1.000.000 d’orfes de menys de 18 anys a causa del SIDA. Un dels greus problemes que tenim a la diòcesi de Xai-Xai és que el 33% de la població té aquesta malaltia, Aquesta gent es queda en una situació veritablement nefasta.

Quins moments, després dels seus 18 anys a Moçambic, han estat els més durs i els que l’han emocionat més?

Molts d’ells no sé si es poden explicar, però dels més durs que jo personalment he viscut són algun assalt que ens van fer, cosa que moltes vegades et fa reflexionar: estic donant la vida per ells, i al final aquí hi ha gent que no ho agraeix, sinó tot el contrari, et ve a fer mal.

Pel que fa a la convivència amb els moçambiquesos, amb els quals he compartit aquests últims 18 anys, puc dir que m’ha entendrit el cor veure’m impossibilitat, indefens, sense poder fer res, davant de situacions de nens i de nenes que estan desprotegits, principalment en les zones rurals.

Fa 3 setmanes durant una visita vaig veure com els nens bevien aigua groga. Com pot ser això! Bevien d’un lloc on les vaques hi trepitgen. No entenc com pot ser que encara avui hi hagi persones, amb les condicions que hi ha al món, que hagin de viure pitjor que els animals.

Davant situacions de risc i doloroses com aquestes, què és el que fa seguir endavant?

El que m’empeny per endavant és la il·lusió de veure com la meva presència i l’acompanyament a tantes persones que m’envolten els fa algun bé. Jo estic oferint un tresor que no sóc jo, és la meva fe en Jesucrist. Els hi ho ofereixo gairebé sense adonar-me’n, i al mateix temps rebo les alegries d’un poble senzill, d’un poble humil, d’un poble que, tot i viure en la pobresa, sap assaborir la vida.

¿Es tracta d’un poble feliç?

Sí, sens dubte. Per exemple, en la meva última visita a la frontera amb Zimbabwe, no hi havia llum, no hi havia aigua… eren unes de les condicions més infrahumanes que he vist mai.

Aquest dia, en una de les comunitats, el menjar que teníem era simplement una massa de tapioca. Llavors, estant amb la gent, i veient el feliços que se sentien gaudint de simplement això, em vaig adonar de moltes coses.

Un veu com comparteixen, dialoguen, com passen tot el dia amb ells i i la seva felicitat. Aquest acte tan simple de compartir et fa reflexionar sobre què és important en aquest món. Les relacions, l’estar junts, el viure … si ve una malaltia, doncs morim, però aquí venim a gaudir amb el que tenim.

Com va rebre el seu nomenament com a Arquebisbe?

Ha estat una de les experiències que més m’han marcat. Era una cosa que mai havia passat pel meu cap. A l’inrevés, ja que quan algú m’ho havia insinuat, per a mi era com si se m’hagués aparegut el dimoni.

Gràcies a Déu i al que ell ens dóna, al final el que espera de nosaltres és aquesta disponibilitat per lliurar-nos, per al treball, i perquè amb el que tenim, treballem amb el poble i amb la gent.

Ha canviat la seva vida?

La vida m’ha canviat totalment. Del que més nostàlgia tinc és de la vida en comunitat. Ara es depèn més d’un mateix, i això de vegades et fa sentir sol, però després hi ha una cosa que en aquests dos últims anys m’ha agradat: l’amplitud de mires que he guanyat amb aquesta experiència. Poder veure la realitat no només a través de l’entorn que m’envolta, de la meva illa. Això, d’alguna manera, et dóna pistes de treball per saber on orientar els propis esforços, els recursos que tenim.

Per què s’hauria de donar suport i donar a Moçambic?

Allà es viu una pobresa generalitzada. És una injustícia que moltes persones no tinguin oportunitats per millorar. Moçambic és el país d’Àfrica amb major desnutrició infantil, un 45% segons les últimes estadístiques. Tot allò que sigui perquè el nen creixi en condicions, aigua, salut i educació, els donarà possibilitats, ja que es tracta d’un poble treballador.

La millor manera de combatre aquesta situació és donar instruments de treball perquè un surti per si mateix dels problemes. Això és el més important, que ens siguin dependents ni del primer món ni de ningú, sinó que ells puguin realitzar la seva pròpia vida. El seu treball, la seva producció, al seu manteniment, la seva educació …

Crec i tinc esperança en el seu creixement. Després de 18 anys, he vist que han millorat molt les coses, tot i ser un país tan pobre, però encara falten suports perquè ho facin encara més.

 

0

Start typing and press Enter to search