Sona a tòpic però és una realitat: qualsevol persona pot trobar-se a la presó, a tu et pot passar. No és bo tirar de prejudicis a l’hora de parlar d’aquestes persones, perquè darrere de cada intern hi ha una història, un motiu que l’ha empès a equivocar-se. Hem de passar del “que es podreixi a la presó” a un altre tipus d’expressió que neixi de la reflexió i la comprensió. Només així podrem entendre el món penitenciari i millorar-lo encara que sigui una miqueta.

[Artículo de Elvira Lindo para El País]

Entreguem els mòbils a l’entrada i esperem el nostre torn al costat dels familiars. Mares i núvies, sobretot. Mares i esposes. Dones en la seva majoria. Entrem recorrent un passadís, tan llarg que sembla un túnel. El pati queda a la dreta. Pati és una de les paraules més evocadores de la nostra llengua, però el pati de la presó és un espai desarborat, aspra, desangelat. L’última vegada que hi vaig estar va ser a l’estiu. El fred ho torna tot més inhòspit. El fred presenta la vida en cru. Tracte d’imaginar en què s’aturen els ulls quan es passeja diàriament per un espai buit entre quatre murs. Són els records els que inunden la ment o és més consolador perdre en un futur que ha d’arribar dins de quant, de quatre, de sis, de vuit anys?

Què aviat s’anima la bona gent que es mou diàriament en llibertat a desitjar-li a un condemnat diversos anys més de reclusió. Qualsevol condemna és ridícula quan s’és lliure; però, en entrar en una presó, encara que sigui de visita, percep un la espessor amorfa del temps. Això és un Purgatori, en el millor dels casos. L’altre dia escoltàvem a la SER a l’exdirectora general de presons, Mercedes Gallizo, dir que la vella frase, “que es podreixi a la presó”, s’ha transversalitzat. Ara la pronuncia de la dreta a l’esquerra, segons el delicte en qüestió ens s’ofengui més o menys. També afirmava, amb inusitada valentia per al signe dels temps, que molts dels que estan dins bé podrien estar fora si les condicions socials els haguessin estat favorables.

Acompanyo en aquest fred matí de dissabte als voluntaris de Lova (L’Òpera com a Vehicle d’Aprenentatge). Porten anys desembarcant en centres educatius o socials per ensenyar a nens o presos a aixecar un projecte musical.  Creen companyies eventuals on uns seran tècnics i altres artistes. Com en el teatre. Avui venim a veure l’obra creada pels presos del mòdul terapèutic de Madrid III, a Valdemoro. El professor jubilat Miguel Gil ha anat guiant-los des de fa mesos perquè avui s’atreveixin a sortir a l’escenari a representar l’obra Quina cort!. Miguel és un d’aquells mestres vocacionals i incombustibles que segueixen prestant serveis a la comunitat mentre altres estarien descansant de l’esforçada vida de l’ensenyament. Avui ve de públic i s’asseu al meu costat al pati de butaques, nerviós, com si fos un pare en una funció escolar. Tothom està inquiet. És un dia gran.

L’obraexplica  els problemes d’una comunitat de veïns però inevitablement els temes que els han abocat a la seva condemna sorgeixen: la droga, el descontrol, la gelosia, l’atur, els diner fàcil. Cadascun dels actors gaudeix d’un parell de minuts de glòria musical. Joves majoritàriament, es transformen de sobte en éssers vulnerables que temen tant fer el ridícul com no estar a l’alçada del que han assajat. Quatre noies d’un cor gospel s’han prestat a fer-los els cors i la barreja entre la manca de perícia d’ells i la professionalitat d’elles té un efecte xocant i lluminós. És una cosa que, de sobte, transforma l’ambient i ho inunda d’optimisme. És l’efecte miraculós de la música. De vegades es diria que és un rap; altres, un blues, i en ocasions un reggaetón. És com si s’haguessin inventat un ritme a la seva mida. Qualsevol actor sap el que costa una nit d’estrena exposar-se en cos i ànima. Perquè en escena cal posar el més íntim, el físic, això que sembla que sempre està a la vista fins que ens vam pujar a un escenari i ho sentim nu. Vostè, que m’està llegint i només va actuar en una funció escolar, que es faci a la idea. Imagini per un moment quant valor s’ha de reunir aquell que potser no ha verbalitzat en la seva vida el que sent i pensa, i tem veure minvada la seva masculinitat o distorsionada la imatge que els altres tenen d’ell.

Aplaudim. A l’escenari, ara, saludant, tot el mòdul. Aplaudeixen les mares per amor. Són les sempre fidels. Les que mai fallen. D’aquí aquesta mitificació del pres cap a la mare i la solitud desesperada de qui no té el seu consol. Aplaudeixen els voluntaris, i també jo, que va confirmar el poder terapèutic del teatre. La sala es va aclarint. Aquest serà l’únic dia de Nadal en què hi haurà un esmorzar comú per a presos i familiars. A la sortida, recollim els nostres mòbils. Tornem al món. I mentre anem abandonant el paisatge desolat que circumda la presó pensem en aquells altres, els lliures de pecat, als quals qualsevol pena sembla poca. No saben el canalla que és el temps: vola pels feliços i s’estanca enganxós i cruel per a qui no posseeix la clau que obre i tanca la seva casa.

0

Start typing and press Enter to search