“Modelo 77” posa llum sobre la negror de les presons heretades de la dictadura

 In Noti HOME CAT, Noticias HOME, Premsa, Premsa escritra, Prensa, Prensa – Escrita

El director Alberto Rodríguez viatja fins a la Barcelona de 1977 per a desenterrar la lluita dels presos per l’amnistia general, i ho fa des de dins d’una de les presons més temudes del franquisme

 

[Article extret de diverses fonts -La Vanguardia, El Confidencial, La Voz de Asturias- / Fotos de Julio Vergne i de la productora Disney]

 

En el número 155 del carrer d’Entença de Barcelona, un edifici groguenc construït a la fi del segle XIX es manté avui com a testimoniatge de l’època més fosca de la història d’Espanya. És la presó La Modelo, un presidi dissenyat perquè cap racó escapés de la mirada del porter. Una estructura circular, amb passadissos radials i files de cel·les i cel·les en les quals no existia en punt cec. I un emblema ominós del franquisme, la claveguera a la qual el règim enviava a tota l”escòria’ que no mereixia l’Espanya una, gran i lliure. Més de quatre dècades després de la fi de la dictadura, Alberto Rodríguez pren a La Modelo com a protagonista de la seva última pel·lícula, “Modelo 77”, que ha inaugurat la 70 edició del Festival de cinema de Sant Sebastià i que arribarà a les nostres sales de cinema demà divendres 23 de setembre.

El cinema espanyol ofereix -com el relat de la nostra pròpia societat fora d’ell- un terrible forat negre, un temps d’invisibilitat o de silencis que abasta bona part del nostre segle XX. Sobre la situació dels presos en les presons heretades del règim franquista pels governs de la Transició cal remuntar-se ni més ni menys que a “La fuga de Segovia“, que va filmar en 1981 Imanol Uribe, per a trobar una pel·lícula que parli de la situació penitenciària amb un context polític.

El germen del projecte es va iniciar després de rodar “7 Vírgenes” (2005), quan “vam tenir coneixement de la fugida dels 45 l’any 1978 i, a partir d’aquí comencem a investigar i documentar-nos, a contactar amb alguns advocats i periodistes i va ser quan sentim parlar de COPEL. Ens va donar la sensació que darrere de tot allò hi havia una història boníssima que havia de ser contada”, afirma el cineasta.

modelo-77_1
modelo-77_2

“El primer que ens va cridar l’atenció a Rafael i a mi és que mai havíem escoltat res sobre aquest col·lectiu i aquest va ser el primer impuls. Aquesta espècie de sindicat que van formar els presos unint-se per sobre d’unes condicions terribles, de la por i de tot”. Diu Rodríguez que de la història que es conta de Manuel i Pino “hi ha una mica de veritat i de mentida“. De les entrevistes amb advocats i periodistes es van posar en contacte amb molts dels presos que havien format part de COPEL durant la Transició “i tota la documentació que hem anat acumulant, la lectura de llibres, i hemeroteca ha acabat configurant dos personatges que tenen alguna cosa a veure amb totes les persones que vam conèixer”.

Miguel Herrán protagonitza aquesta història que arrenca al febrer de 1976, tres mesos després de la mort de Franco. Un jove comptable (Miguel Herrán) entra a la presó per robar en la seva empresa i s’enfronta a una possible pena d’entre 6 i 8 anys, un càstig desproporcionat per al delicte comès. El seu company de cel·la és un veterà de tornada ja de tot (Javier Gutiérrez), que anirà prenent consciència a poc a poc que la democràcia també ha de penetrar entre els murs de la trena. Tots dos s’uniran a COPEL (Coordinadora de Presos en Lluita), un col·lectiu que reclama per als presos comuns els mateixos beneficis dels quals gaudeixen els presos polítics, per als qui es va promulgar una llei d’amnistia.

El director es deté a mostrar la dantesca vida en presó: la brutalitat dels funcionaris, les xinxes, el fred i la falta d’unes mínimes condicions higièniques i sanitàries. La inexistència de reinserció. En 1977, el sistema legal i penitenciari encara era el mateix que en el franquisme, amb una presó preventiva en la qual es donava una absoluta indefensió del reu. «No soc un delinqüent», clama el personatge de Herrán, mentre sofreix pallisses i vexacions. L’única solidaritat arriba dels companys de cel·la. La democràcia és un terme del qual riuen els guardians, mostrats en la pel·lícula com a torturadors sense sentiments.

Els vents de canvi en el sistema penitenciari espanyol penetren gràcies a l’organització de presos polítics i a la presa de consciència de reclusos molts de quals en aquella època eren analfabets. COPEL va aconseguir que l’opinió pública conegués l’infern que es vivia entre reixes gràcies a cridaneres actuacions com a motins, incendis, vagues de fam i autolesions. La fugida de 45 presos de la Model el 2 de juny de 1978 va ser l’episodi més espectacular.

Rodríguez, espera que l’espectador gaudi amb una història “que t’obre preguntes“.

Tràiler de la pel·lícula:

Recent Posts

Leave a Comment

Start typing and press Enter to search