Reinserir-se a través del rugbi: “Vull sentir-me part de la societat, que no em mirin per sobre de l’espatlla perquè vinc de la presó”

 In Noti HOME CAT, Noticias HOME, Premsa, Premsa escritra, Prensa, Prensa – Escrita

El llibre ‘Espartanos en El Dueso’ descriu el projecte càntabre que busca inculcar als presos els millors valors del rugbi, com el respecte a les normes i el treball en equip: “L’objectiu és trencar totalment amb els prejudicis que tenim contra la població reclusa”

 

[Article extret parcialment de elDiario.es + foto de portada i primera foto]
  

El rugbi és companyonia, desgast pel bé comú, treball en equip, sacrifici pel grup… en definitiva, solidaritat per sobre de les individualitats“. Així ho sent Jorge Berzosa, delegat dels Espartans del Dueso, un equip mitjançant el qual es busca aconseguir la reinserció dels presos del centre penitenciari de Santoña.

I d’explicar aquesta història s’ha ocupat l’escriptor Marino Pérez Avellaneda, que al llarg de les 472 pàgines del llibre “Espartanos en El Dueso. A la reinserción por el rugby” publicat per l’Editorial Valnera documenta aquesta iniciativa que va néixer al maig de 2018. Així, els presos que participen podran traslladar a les seves vides els principis bàsics d’aquest esport, “que comporta esforç, companyonia, voluntat i diversió”.

espartanos-del-dueso_1

El conjunt dels Espartans

El promotor de l’experiència i entrenador del Mazabi Santander Independiente Rugby Club, Chucho Mozimán, concep aquest projecte com una necessitat de traslladar el rugbi “com a eina per a treballar amb persones privades de llibertat com en aquest cas, aprofitant per a traslladar-los els valors que transmet aquest esport”. I és que, més enllà d’aprendre a placar o passar la pilota, el rugbi “ofereix moltes oportunitats per a que els interns assimilin el respecte, la lleialtat, el treball en equip i el respecte a les normes“. “Tot aquest aprenentatge podran utilitzar-lo després en llibertat i respectant les normes de la societat”, apunta Mozimán.

El procés no va ser per a res fàcil. “Des del primer dia comencem a ensenyar-los les tècniques del rugbi, però el desafiament més gran va ser construir l’equip, és a dir, els fonaments més profunds”, explica l’entrenador. “Van haver de crear ells mateixos el nom, el seu escut, l’equipament, el seu capità, etcètera, per la qual cosa sempre tenien una tasca de construcció d’equip i companyonia”, apunta. Els codis interns eren una altra de les parts essencials del procés d’aprenentatge dins de l’equip, la qual cosa va portar a generar “aquest sentiment de pertinença, construir una cosa pròpia i que això generés un compromís amb el que estaven fent”.

I quina és la fi última del projecte? L’entrenador ho té clar, i és “trencar totalment amb els prejudicis que tenim contra la població reclusa“. “Un empresari que nega un treball a una persona que surt del Dueso, encara que tingui experiència, formació, s’hagi reinserit i recuperat, no solament està perjudicant l’ex-pres, sinó a tota la societat, ja que si se li tanquen totes les portes tornarà a caure en l’error de tornar a delinquir”, lamenta Mozimán.

Després de crear aquest projecte i veure els enormes resultats que estava aconseguint, Mozimán va veure la necessitat d’explicar-lo. Així ho explica Pérez Avellaneda, que relata com “Chucho volia que es documentés aquest projecte i per això va contactar amb mi, però realment va ser un repte, perquè jo no sabia absolutament gens de rugbi ni tampoc de la presó”. Després de realitzar una exhaustiva recerca, tant d’aquest esport com de la situació dels presos, l’escriptor assenyala que “la reinserció és més urgent i important que mai“.

Tampoc van ser poques les experiències i l’aprenentatge que es va emportar el veterà escriptor, que recorda com “el primer que sorprèn els presos és el tracte que tenim amb ells els voluntaris o les persones de les associacions que els conviden a alguns partits, perquè els tractem com a persones normals, i quan s’assabenten que cap dels voluntaris cobrem res per participar en el projecte, al·lucinen”. “Es queden descol·locats quan els tractem com a iguals, i quan estem en l’equip ningú esmenta ni per quin delicte són allí ni res per l’estil”, explica Avellaneda.

espartanos-del-dueso_2

El propi Berzosa, el delegat de l’equip, posa de manifest aquestes barreres que la pròpia societat els imposa en sortir de la presó. “Una de les potes que li falta a aquesta mena de projectes és el què fer quan sortim del penal”, i es mostra afortunat per haver pogut anar a viure amb la seva filla, encara que assenyala que molts altres surten “sense treball ni habitatge a la qual anar”. “No et queda una altra que buscar alguna associació que et pugui ajudar, però una persona que ve de tants anys reclosa l’últim que vol és recórrer a la caritat, la qual cosa vol és sentir-se útil dins de la societat”, remarca.

“Vull sentir-me part de la societat, que no em mirin per sobre de l’espatlla perquè vinc de la presó”, demanda el delegat, i reitera que “una àmplia majoria de la societat no ens accepta, ni es paren a mirar els nostres casos”. “Cada vegada que t’assenyalen amb el dit t’estan tornant a condemnar“, lamenta, i demana que les institucions prenguin accions per a intentar canviar i millorar aquesta visió.

Recent Posts

Leave a Comment

Start typing and press Enter to search