A la ciutat de Lleida hi ha una presó
Agafant com a punt de partida la típica cançó d’inspiració medieval “La presó de Lleida”, Catalunya Religió entrevista al mercedari P. Ignacio Blasco que ha estat capellà de la presó de Lleida aquests darrers anys
[Article extret en la seva totalitat del portal d’internet Catalunya Religió]
La presó de Lleida deu ser la més cantada de Catalunya gràcies a una antiga cançó tradicional catalana que porta aquest nom. Al seu dia la van recuperar Josep M. Espinàs, Joan Manuel Serrat o Marina Rossell en diverses versions. Una noia vol la llibertat del seu amant d’un recinte ple que “de presos mai n’hi manquen, petita, bonica, prou n’hi porta el baró, lireta liró”. I també té capella. De fet, en té dues. “Potser és l’únic centre penitenciari d’Espanya que en té dues” em diu el P. Ignacio Blasco, mercedari, un dels capellans adscrits a la pastoral penitenciària de Lleida, a qui hem acudit per aquesta nova i última entrega del cicle “En capella”, que visita per segona vegada aquesta ciutat. L’orde mercedària, fundada al segle XIII per Pere Nolasc, ha tingut sempre la missió d’atendre els captius. Tenen a càrrec seu la parròquia de la Mercè, a Lleida, dues parròquies més a Barcelona i el santuari barroc de Sant Ramon, un altre mercedari, on fa pocs dies han celebrat la festa, al terme del Portell, a la Segarra.
Com és que teniu dues capelles?
Doncs perquè una és a l’edifici antic de la presó i l’altre al que van fer per ampliar-la. A la primera hi van els reclusos dels mòduls 7 i 11 i a l’altra, la resta. La capella de l’edifici nou, que és més gran, és a l’espai sociocultural del centre i també hi ha una petita sagristia. Totes dues són molt funcionals, amb els seus bancs i altars.
I bàsicament serveis per a les misses, oi?
Sí, a la capella més antiga les fem el dissabte, i hi venen unes 15 o 20 persones, i a la nova els diumenges, i tenen entre 25 i 30 feligresos.
Atendre els captius deu voler dir, avui, abocar-se a la pastoral penitenciària, doncs?
Sí, és la forma principal com avui atenem aquesta missió, arran del que diu l’evangeli de Mateu 25,36: “anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure’m”. Ens dediquem, doncs, a la redempció dels captius.
I com ho feu?
No ho fem sols, en primer lloc, l’atenció a la capella la portem dos capellans mercedaris i un voluntari. I el conjunt de la pastoral penitenciària de Lleida recull uns vint voluntaris. La qüestió és atendre tant dins com a fora. A dins, passem a visitar-los tant per a l’atenció espiritual que calgui (confessions, xerrades, atenció a demanda) com per altres gestions més pràctiques, sobretot en coordinació amb la família del pres. A fora, buscant la seva incorporació efectiva a la societat. Ja tenim dos pisos per facilitar la transició, un per a homes i un altre per a dones, i un punt d’orientació per a presos, famílies i col·lectius vulnerables. I també ens ocupem de la formació i l’ocupació. En definitiva, ens dediquem a acostar la presó al carrer, a la societat.
Llar d’acollida per a homes “Llar Jofré”
Llar d’acollida per a dones “Gloria Gasol”
PAO (Punt d’Atenció i Orientació) de Lleida
Sincerament, que lluny que ens queda tot aquest món.
Sí, vivim una mica d’esquena a aquesta realitat. I sovint no pensem que és molt fàcil anar a la presó, qualsevol de nosaltres hi pot anar a parar.
Toquem fusta.
Sí, no ho desitjo a ningú. A més, a la presó s’acumulen un nombre molt alt de les problemàtiques que la societat té més “dissolta”. És com si fos un catàleg dels problemes que la societat no ha resolt, això fa que necessiti encara més atenció.
En fi, potser l’únic consol d’anar a la presó de Lleida sigui saber que algú pensa en nosaltres més enllà de les reixes, disposat al que calgui. Perquè els presos no acabin penjats, com en la cançó.
