Albert Woodfox ha passat els últims 40 anys reclòs en règim d’aïllament en la diminuta cel·la d’una presó d’EE.UU.

És la història d’Albert Woodfox, un home que s’ha passat més de la meitat de la seva vida entre reixes i aïllat dels altres presos perquè el van acusar el 1972 de matar un funcionari de presons quan estava complint pena per un atracament a mà armada . Aquest error judicial ha servit perquè aquest ex reu tingui el rècord de complir en aïllament la major condemna als Estats Units: 43 anys en la penitenciària de Louisiana.

Woodfox va sortir de presó al febrer de 2016, però la seva estada va ser funesta, ja que vivia 23 hores a el dia dins d’una cel·la de menys de dos per tres metres. L’ONU i Amnsitía Internacional van qualificar el cas com “tortura”. “Quan em van posar en aïllament per primera vegada, no tenia accés a res. Llibres, revistes, tele, ràdio…Res “, afirmava l’ex ” pantera negra “en una entrevista realitzada durant el passat mes de març de 2019.

Ell i dos joves negres, Robert i Herman, van arribar a ser coneguts amb aquest nom després que es rebel·lessin contra el despietat règim racista de la presó a principis de la dècada de 1970 i entre els tres van acabar passant més de 100 anys en règim d’aïllament, una xifra rècord.

Sobreviure a l’aïllament

“Estar politizado me dio fortaleza, un sentido del propósito y el coraje de mis convicciones. Yo estaba en prisión, pero la prisión no estaba en mí. No tengo palabras para hablar de los años de tortura mental, emocional y física que he soportado”.

El règim d’aïllament significa estar completament sol unes 23 hores a el dia, tancat en una habitació no més gran que una plaça d’aparcament. “L’absència d’interacció social és increïblement perjudicial”, explica Tessa Murphy, responsable de campanyes sobre Estats Units d’Amnistia, que treballa en el cas dels Tres d’Angola des de 2006. “Experimentes coses com insomni, al·lucinacions, pensaments intrusius i paranoia severa. Les taxes de suïcidi són desproporcionadament superiors entre les persones recloses en aïllament. Després de tot just unes setmanes, els ulls perden la capacitat d’adaptar-se per veure de lluny “.

Tot i que l’ONU ho qualifica de forma de tortura, el règim d’aïllament -o Restricció a Celda Tancada, en l’argot carcerària de Luisiana- segueix emprant-se de forma generalitzada als Estats Units. Robert, company d’Albert i condemnat per un robatori que sempre va negar haver comès, creu que el seu acabada d’adquirir consciència política va donar als tres la força mental necessària per sobreviure a la crueltat i la degradació. “Quan em van posar en règim d’aïllament, ja considerava que els Estats Units era una gran presó. Em vaig veure arrencat d’una situació de custòdia mínima en la societat a una de màxima seguretat a la presó. Crec que Herman i Albert sentien el mateix, que estiguessis on estiguessis, havies de seguir lluitant. Era un sistema que calia combatre. conclou Robert “.