Florencio Roselló, director de la Pastoral Penitenciària: “A la societat li manca aquesta mirada compassiva cap a la presó”

Florencio Roselló reflexiona sobre gairebé 40 anys al capdavant d’aquest voluntariat i demana a la societat una mirada més compassiva cap a la realitat de la presó

[Article extret íntegrament del diari digital El Debate]

L’Església en la presó fa molt més que celebrar missa», avança Florencio Roselló, sacerdot mercedari i director del departament de Pastoral Penitenciària de la Conferència Episcopal Espanyola. Lidera una xarxa de més de 160 capellans i 2.500 voluntaris que té presència en totes les presons espanyoles. Fa gairebé 40 anys que es va involucrar amb aquesta tasca, i en aquesta entrevista per a L’Efecte Estruç insisteix: és necessari que la societat miri amb més compassió als interns.

Més de 1.500 actuacions, 82 cases d’acollida, ajudes al peculi per a més de 6.000 interns… les xifres de la memòria anual impressionen, però molts no coneixen aquesta pastoral. Falta visibilitzar?

La presó és un mitjà tancat, amb autoritzacions i controls de seguretat, i és millor que els pisos que posem a la disposició dels presos fora dels centres siguin discrets. Això fa difícil visibilitzar el nostre treball: no sols acompanyem als presos en l’àmbit religiós. No pots celebrar l’eucaristia si un pres fa temps que no sap res de la seva mare o dels seus fills. Els ajudem en el tema familiar, també els assistim jurídicament…

Independentment del seu delicte?

Atenem homes i dones de tota mena de credo, edat i procedència. Tampoc ens fixem en quin delicte han comès: tret que hagi de realitzar alguna gestió, moltes vegades ni tan sols ho conec. No m’importa què hagi fet, m’importa la persona. La grandesa de la Pastoral Penitenciària és que veiem a Jesús encarnat en cada pres.

A algú li sonarà escandalós.

Amb ulls humans, sí, però no amb ulls de fe. Per descomptat, com a Església condemnem tots els delictes, però creiem que la persona que els ha comès té un futur. Els nostres voluntaris són «nous cireneus», ajudant el mateix Crist a carregar amb la seva creu a la presó, per a fer-la-hi més lleugera i suportable. Perquè aquesta creu sigui motiu de llibertat, de redempció i de nova vida.

Nova vida. Treballen pensant en la reinserció en la societat?

Ningú pot realitzar aquesta tasca si no creu en la reinserció, si no confia en l’home i en la dona que està a la presó. Jo, per descomptat, no em considero millor que ells: si hagués tingut la seva experiència, probablement algun dels presos estaria parlant en el meu lloc i jo estaria en el seu. És una cosa que també es pregunta sempre el Papa Francesc quan visita una presó: «Per què ells i no jo?». Crec que des de la societat en general manca aquesta mirada compassiva cap a la presó.

És una qüestió de prejudicis?

Sí, i la mirada canvia quan un coneix la realitat, com els voluntaris que arriben a presó i diuen: «No imaginava que això fos així». També canvia quan afecta a algú de la nostra família, del nostre entorn. Mentrestant, la imatge que el 99% de la població té de la presó és la que ha vist en les pel·lícules o en els mitjans, que retraten distorsionadament la presó com un lloc de permanent tensió i baralla. Això condiciona les condemnes.

En quin sentit?

Segons l’Eurostat, Espanya és un dels països més segurs d’Europa, però els nostres presos compleixen més temps de condemna que en la majoria de la UE, amb una mitjana de 20 o 21 mesos. Tenim un sistema penal molt dur, i encara hi ha gent que demana condemnes més llargues… Mirem els exemples dels Estats Units o la Xina: endurir els càstigs no dissuadeix de cometre els delictes.

Quina alternativa proposen?

Humanitzar el nostre sistema penal. Apostar, també com a societat, per la reinserció. Abans es deia que en les presons no es feia més que entrar i sortir, però si mirem les estadístiques dels últims deu anys, veiem que prop del 70% dels presos que han sortit de presó no ha tornat a entrar. És possible un altre món i un altre compliment de pena, i això és una cosa que ens ha demostrat la pandèmia: fins a 5.000 presos van complir condemna a casa i no va passar res, no va augmentar la taxa de criminalitat.

La denúncia forma part del voluntariat a la presó?

Sí, encara que jo sempre dic que les denúncies les faig en la taula on es poden prendre les decisions. Denunciem el tracte als estrangers -per què es paralitza la regulació de papers quan un entra a la presó?-, a les mares internes, que necessitarien una forma diferent de complir pena… El poder legislatiu pot canviar moltes mesures que es noten dins, encara que siguin petites. La nostra presència també és política, perquè volem ajudar a transformar la realitat de la presó; només així podem tenir una presó millor, més humana, més justa i esperançadora.

Porta implicat amb la Pastoral Penitenciària des de 1983. Quan fa balanç, quines experiències li han marcat més?

M’han marcat molt els casos de dones que, després de deixar fora als seus fills, replantegen i canvien la seva vida. El major esquinçament que jo he viscut en presons és la separació dels nens i les seves mares. També em marquen els casos de persones a les quals hem acollit en algun pis i decideixen, al seu torn, ajudar a uns altres, fent-se voluntaris. Em marca veure com l’amor transforma.

Vídeo-entrevista de ACdP -Associació Catòlica de Propagandistes- (L’Efecte Estruç):