J.A Saiz Meneses: “Avui hi ha moltes cadenes i lligams que requereixen alliberament”
El bisbe de Terrassa, José Ángel Saiz Meneses, que també exerceix de bisbe responsable de la Pastoral Penitenciària de la Conferència Episcopal Espanyola, és una de les veus més autoritzades del món de la presó i una figura amb gran coneixement de les presons espanyoles.
Aprofitant la seva visita al Monesterio del Olivar, el bisbe ha atès la Fundació i ens ha explicat com hem d’afrontar i enfocar a nivell moral i ètic el món de la presó.
Claustre del Monestir del Olivar
[Fundació Obra Mercedària] Deia el Papa Francesc durant un dels seus viatges pastorals que “la misericòrdia del Senyor abraça a tots i en tots els racons de la terra. No hi ha espai on la seva misericòrdia no pugui arribar, no hi ha espai ni persona a la qual no pugui tocar”.
[J. A Saiz Meneses] L’examen final de la nostra vida serà sobre les obres de misericòrdia. En el capítol 25 de Sant Mateu, en la paraula del judici final, ho expressa amb claredat i contundència: “el que feu amb cadascun dels vostres petits germans, m’ho feu a mi”.A la Pastoral Penitenciària nosaltres entrem en relació amb el germà o la germana que ha perdut la seva llibertat i en els que nosaltres veiem un fill de Déu, veiem un germà al qual cal acollir, al qual cal educar, cal promoure i al qual cal acompanyar.
¿Com es pot fer arribar aquest missatge a la gent? Com es pot transmetre aquesta idea de les segones oportunitats, del tornar a començar?
Només s’ha d’anar a l’evangeli a través de la paràbola de l’ovella perduda o la del fill pròdig. Són les paràboles de la misericòrdia. El missatge de Jesús és de perdó, d’acollida, de donar una nova oportunitat a les persones.
Tots al llarg de la vida podem equivocar-nos, per això el que hem de procurar és ajudar a refer les seves vides confiant molt en la força de la misericòrdia de Déu, confiant molt en la capacitat de l’ésser humà que en el seu ésser més profund està creat a imatge i semblança de Déu. Hem de saber descobrir també aquest fons bo capaç de refer-se i capaç de tornar a orientar la seva vida.
Vostè sempre fa referència a “aplicar una mirada teològica”.
Nosaltres des de la Pastoral Penitenciària el que fem és sempre intentar aplicar una mirada teològica, és a dir, la mirada de Déu, que estima, que espera, que perdona, que ajuda, que encoratja, que dóna la mà, que s’aixeca, que empeny per començar de nou.
El pare, la mare, el nen, la nena, el catequista o la catequista, els membres de la família de la Pastoral Penitenciària davant els interns o internes, tots hem de tenir una mirada teològica des de la fe, no pensant si aquesta persona ha delinquit d’una manera o d’una altra o s’ha equivocat, sinó sobretot, sense negar el que és la realitat, la realitat més profunda: aquesta persona és un fill de Déu. Déu l’estima i Déu dóna una nova oportunitat. Hem de procurar ser aquells ulls que miren amb la mirada de Jesús, pare amorós, aquella boca que diu unes paraules d’esperança, aquelles mans, aquells braços, que ajuden a aixecar-se i que ajuden a les persones a refer la seva vida. Amb tota la complexitat, amb tota la dificultat, però sempre des de l’esperança.
El bisbe de Terrassa, amb el nostre provincial, José Juan Galve, y parte del equipo de la Fundación
El compromís pastoral de l’Església a Espanya a la presó té tres grans vessants: la religiosa, la social i la jurídica. Pensa que les lleis haurien d’estar més enfocades a la reinserció i no tant en el càstig?
Certament les lleis estan per complir-se, però hem de buscar una aplicació més humana, una aplicació que a cada moment, en cada cas, tingui també la flexibilitat que es permeti dins el sistema jurídic. Socialment podem fer molta pedagogia, perquè les persones són responsables dels seus fets, això no ho podem negar, però també moltes vegades els entorns poden afavorir el camí del bé o afavorir el camí extraviat, per tant, la societat té també una responsabilitat pel que fa a l’acollida, l’acompanyament, a oferir un context propici perquè les persones creixin i es desenvolupin amb totes les seves potencialitats.
¿La Pastoral Penitenciària té molt recorregut de millora?
La Pastoral Penitenciària a Espanya sempre tindrà punts de millora. El curs passat, el pare mercedari Florencio Roselló i servidor, vam estar a Estrasburg en un congrés, a nivell de tot Europa, per tractar un tema molt concret a les presons.
Allà vam tenir l’oportunitat d’explicar com està plantejada la Pastoral Penitenciària a Espanya, i realment és exemplar. En molts llocs de Llatinoamèrica estan seguint el model i en molts llocs d’Europa també comencen a interessar-se perquè el plantejament és molt complet, és profund i hi ha un abans, un durant i un després. No és una qüestió de capellans que com franctiradors entren a les presons, no, és la pastoral de l’Església, és complir el manament missioner i predicar l’evangeli.
Al final és enviar un missatge d’esperança, humanitzar el món de la presó.
Jo he après en aquests anys que acompanyo a la Pastoral Penitenciària que els centres penitenciaris són les perifèries de les perifèries. Allà hem d’anar nosaltres, el missatge de l’evangeli, l’esperança d’aquesta bona nova, la llum de Crist.
I si és una perifèria existencial, doncs nosaltres hem de portar-hi el centre que és Crist, que canviï totes les coses. Les seves circumstàncies materials no canviaran, ja que seguiran interns, però sí que hi ha unes cadenes que es trenquen, espirituals, interiors, que són encara més importants.
Foto en família del bisbe de Terrassa y els sacerdots mercedaris
Cada vegada més països copien i exporten el model. Des de la Fundació hem rebut gent de molts països que ens han demanat passar un temps amb nosaltres per aprendre el funcionament.
Jo crec que a Espanya la Pastoral Penitenciària està molt ben plantejada a través dels pares mercedaris, que han treballat molt bé i segueixen treballant molt bé i ens ajuden en el seu carisma, el carisma de Sant Pere Nolasc, el carisma de l’Orde de la Mercè. Jo crec que s’està fent un gran treball en un àmbit pastoral molt complex, molt difícil, però en el qual no falta l’esperança, fins i tot jo diria l’alegria.
S’està fent molt bé, i és admirable, perquè cal reconèixer que requereix grans dosis de paciència, de fortalesa, bon humor i alegria. Jo tinc una experiència molt bona també, més petita com bisbe que acompanya, i com a bisbe diocesà de Terrassa. L’experiència a la presó és preciosa i allà es percep que, tot i la difícil situació, l’amor de Déu és present, és una llum d’esperança.
Destacava la tasca de l’Orde de la Mercè.
Jo aprecio molt l’Orde de la Mercè perquè va néixer a Barcelona. La Verge de la Mercè és la patrona de la ciutat, i és la patrona de la província eclesiàstica, de l’arxidiòcesi de Barcelona i les diòcesis de Sant Feliu i Terrassa.
És un carisma molt evangèlic, molt profund, molt humà, molt diví i molt actual perquè neix al segle XIII en un moment concret, davant d’unes necessitats concretes. És un carisma del Senyor, l’Esperit Sant, un do de l’Església a través de la inspiració de la verge Maria Alliberadora de Captius que es concedeix a una persona concreta, Sant Pere Nolasc i al grup que l’acompanya. En aquell moment donant resposta a una necessitat i a un tema molt important, però que manté tota la seva actualitat, perquè potser avui hi ha altres formes de esclavituds, però sens dubte hi ha moltes cadenes i lligams que requereixen alliberament.
L’Ordre Mercedària, en aquest sentit, es va adaptant a cada moment de la història mantenint la substància del carisma original aplicant-lo a cada circumstància concreta.
