Núria Ortín: “Les presons són les grans silenciades de la societat”

 In Noti HOME CAT, Noticias HOME, Premsa, Premsa escritra, Prensa, Prensa – Escrita

Treballar per la llibertat i la dignitat de les persones són els objectius d’Obra Mercedària, una entitat amb vuit segles d’història que treballa en sintonia amb els temps fent front a les noves formes d’esclavitud que afecten els col·lectius més vulnerables de la societat

 

Fundació Obra Mercedària està orientada de manera integral al món penitenciari. Per això contempla l’abans, el durant i el després de la presó. El primer és la prevenció. “Prevenim educant”, explica Núria, “on hi ha educació, eines, valors, hi ha més possibilitats de no delinquir”

 

A les presons, el mercedari és el mediador, el vincle entre els presos i la societat, la persona a la qual se li poden encarregar des de piles per un rellotge fins a cigarrets, passant per missatges a la família (“vaig donar a la meva mare que estic bé”) o a l’advocat (“m’ha arribat un paper que no entenc què significa”)

 

[Article extret íntegrament de Religión Digital -escriu Jordi Pacheco-. Foto de portada Adrián Quiroga]

 

Hi ha diferents hipòtesis sobre el lloc de naixement de Sant Pere Nolasc (1180-1249). Alguns historiadors ho situen a Llenguadoc-Rosselló, sud de França; uns altres, a Barcelona. Del que no hi ha dubte és que des d’inicis del segle XIII el sant va lliurar la seva vida i el seu patrimoni personal amb l’afany d’alliberar les persones que vivien captives per part dels musulmans. Primer ho va fer a València, després, a Barcelona.

Va ser durant una nit d’estiu de 1218 a la ciutat comtal on, segons la llegenda, se li va aparèixer la Verge encomanant-li la creació d’una orde dedicada a rescatar als cristians d’un sofriment que els portava a perdre la fe. Fruit de l’experiència va néixer en la Catedral de Barcelona, i amb el patrocini de Jaume I el conqueridor i el bisbe de Barcelona, Berenguer de Palou, l’Orde de la Mercè.

 

Patrona de Barcelona… i de les presons

“La Verge de la Mercè és patrona de Barcelona i patrona de les presons, però hi ha molts barcelonins que això últim no ho saben”, adverteix Núria Ortín, en el terrat de l’edifici que alberga la cúria provincial dels mercedaris, des d’on s’escolten els xiscles dels nens de la Escola Castella. És un matí assolellat del mes d’octubre en ple barri del Raval, i és des d’aquí que Núria dirigeix la Fundació Obra Mercedària, present en 23 països, dividits en 8 províncies, 6 vicàries i 5 delegacions.

L’orde mercedari es distingeix d’altres congregacions religioses pel quart vot, consistent a donar la vida pels altres. “Els mercedaris pagaven pel rescat. I en els casos en els quals no s’arribava a un acord econòmic, llavors donaven la vida per a alliberar a algú. D’aquesta manera es van quedar pel camí uns mil membres de la congregació. Molt heavy”, sentencia Núria.

Fundació Obra Mercedària està orientada de manera integral al món penitenciari. Per això contempla l’abans, el durant i el després de la presó. El primer, l’abans, és la prevenció. “Prevenim educant”, explica Núria, “on hi ha educació, eines, valors, hi ha més possibilitats de no delinquir“. En països del Tercer Món, marcats per altres tipus de problemàtiques, la tasca preventiva sovint porta als mercedaris a rescatar a menors dels carrers per a evitar que acabin a la presó.

El que miren els mercedaris en entrar en un centre penitenciari són rostres humans, ànimes, independentment de la seva religió

religion-digital_capellanes

Reunió anual de capellans de presons en la cúria mercedària de Barcelona

En quant al període de compliment d’una pena, el durant, el que miren els mercedaris en entrar en un centre penitenciari són rostres humans, ànimes, independentment de la seva religió. A les presons, el mercedari és el mediador, el vincle entre els presos i la societat, la persona a la qual se li poden encarregar des de piles per un rellotge fins a cigarrets, passant per missatges a la família (“digues-li a ma mare que estic bé”) o a l’advocat (” m’ha arribat un paper que no entenc què significa”).

Com a exemple de la influència dels mercedaris en les presons, Núria fa referència a Wad-Ras, la presó de dones de Poblenou. “En aquest centre” detalla, “quan la directora, Soledad Prieto, no sap com desembussar una situació, demana ajuda al Pare Jesús Roy, tot un referent de l’àmbit penitenciari”.

Segons el Idescat, en el 2020 hi havia prop de 8 mil persones complint penes en les presons catalanes. La majoria eren homes, condemnats per delictes com a furts i tràfic d’estupefaents. La xifra de dones se situa entorn del mig miler. “Els homes delinqueixen més -comenta Núria-, i al contrari que les dones, no tenen una xarxa protectora entre el seu entorn quan surten de presó. La dona sempre té algun parent, la germana, la mare, o alguna amiga”.

Moltes dones del inqueixen per coaccions. Sovint vénen a Espanya amb avió i les utilitzen com a ‘mules’, és a dir, per a carregar paquets amb droga. Algunes vegades són conscients d’això i altres no. La ignorància i necessitat de buscar un futur millor les fa vulnerables.

 

Sortir de la presó

El després, és potser la part més difícil. Qui surt de presó sovint ho fa sense cap mena de suport familiar, econòmic o social. “Les presons -adverteix Núria- són bosses de pobresa en les quals es troben barrejats prostitutes, delinqüents, drogoaddictes, alcohòlics, malalts, persones amb problemes de salut mental… Són els més repudiats de la societat, l’última baula. Per això, quan surten al carrer no tenen res ni ningú que els ajudi a tornar a un món que ja no coneixen”.

La societat es converteix en una jungla per als qui tornen després de complir penitència. “Hi ha persones que han passat vint anys entre reixes i en sortir no saben ni què és un telèfon mòbil, ni un bitllet del metre; és com tornar a néixer”. A més, segons Núria, moltes d’aquestes persones surten amb les facultats mentals minvades. “Si a qualsevol de nosaltres ens tanquessin dues dècades entre quatre parets, ens quedaríem ximples”, resumeix.

El projecte de reinserció social de l’Obra Mercedària disposa d’una xarxa de pisos d’acollida a Espanya i El Salvador amb capacitat per a 100 places. En 2020 va atendre 365 persones. En aquestes llars, monitoritzades per professionals i voluntaris de la Fundació, els beneficiaris viuen en família amb normes de convivència i habitacions individuals. “Vénen de ser un número, d’un lloc on els diuen quan i com fer cada cosa; i això fa difícil el procés”, apunta Núria.

religion-digital_nuria-1

(Foto: Adrián Quiroga)

Hi ha persones que han passat vint anys entre reixes i en sortir no saben ni què és un telèfon mòbil, ni un bitllet del metro; és com tornar a néixer

“Intentem cuidar el tema del després, que no recaiguin en el delicte, alguna cosa que és fàcil si no tenen acompanyament”, assenyala la directora de la Fundació. “Quan acompanyes a algú i ho valores, aquesta persona, al no sentir-se sola, es veu amb ganes de tirar endavant i superar les dificultats. Hi ha gent que ho aconsegueix, bé perquè se’ls dóna bé alguna activitat professional com cuinar o portar un carretó elevador, és igual. Que algú et digui que vals per alguna cosa és molt valuós”.

En la reinserció, és crucial recuperar l’autoestima. En aquest sentit, és de gran ajuda el caràcter positiu i optimista de Núria. “A vegades em diuen que sempre estic contenta i jo dic que no tinc motius per a no estar-ho. Si al final puc decidir si estar bé o malament, decideixo estar bé. A les persones que han passat per presó, aquesta mirada positiva se’ls ha anat apagant, i convé que algú els recordi, per a ells és molt potent”, sosté.

Es tracta de posar en joc tots els mecanismes perquè la persona se senti amb força per a tornar a la vida social. El suport de l’Obra Mercedària s’articula a través del PAO (Punt d’Atenció i Orientació) i implica pisos d’acollida, tràmits administratius, serveis legals i formació a través de classes d’idiomes i tallers. Tot això conforma un itinerari personalitzat que la persona ha de poder aconseguir en un període d’un any com a màxim, la qual cosa, segons confessa Núria, no sempre ocorre: “Alguns esperen que li ho facin tot, i això no ho podem permetre, ha d’haver-hi un límit, una cultura de l’esforç: els ajudem, però ells han de posar de la seva part”.

Per la Núria, el procés de reinserció consisteix a anar aconseguint petites metes, com treure’s el permís de conduir o estudiar un curs. D’aquesta manera qui surt de la presó és capaç de sentir-se fort i creure que pot tenir una sortida. “La majoria no han tingut la sort de néixer en una bona família, amb estudis, recursos, mai han tingut possibilitat de res. El nostre és un treball de mirada de llarg recorregut. Treballar en aquest context m’ha anat bé perquè jo era molt impacient, i aquí he après que en la vida tot són processos personals, no tot és ràpid, tot costa i cada vegada que caus, has de tornar a aixecar-te”.

 

On amb molt poc es pot fer molt

Núria va arribar a l’Obra Mercedària en 2016 després d’una llarga etapa com a tècnica en Ràdio Estel. En el món social, diu, “amb molt poc pots fer molt”, i encara que troba complicat treballar en un àmbit al qual gairebé tothom dóna l’esquena, “ser aquí és un repte i de tant en tant encara penses que el món es pot canviar alguna cosa”.

religion-digital_hacinamiento

Centre Penal La Esperanza, conegut com Mariona, a El Salvador

La seva tasca al capdavant de la Fundació li ha portat a visitar presons a Centreamèrica i Àfrica, on ha vist de prop les condicions infrahumanes d’un món penitenciari marcat per la brutícia, la violència, les malalties i la falta d’higiene i de respecte. Les pel·lícules, diu, es queden molt curtes en comparació amb la realitat.

Encara que últimament s’ha parlat del tema arran del cas dels presos polítics catalans, per a Núria, “les presons continuen sent les grans silenciades de la societat”. És un món d’ombres que espanta i del qual gairebé ningú vol saber res. “Els mercedaris -diu- són éssers de llum en les presons perquè van, sobretot, a escoltar sense jutjar. Com a Obra Mercedària mirem a persones. No vull saber el que han fet, si han matat o no. Què hauria fet jo si estigués en el seu lloc? Hi ha persones realment dolentes, però són les menys.

En la presó la gent entra per circumstàncies de la vida: perquè vénen de barris i famílies desestructurades, o sovint per problemes de salut mental. Justament, un dels grans problemes que existeixen a les presons actualment és que interns que estan o haurien d’estar rebent tractament psiquiàtric estan barrejats amb la resta dels reclusos”

Un dels grans problemes que existeixen a les presons actualment és que interns que estan o haurien d’estar rebent tractament psiquiàtric estan barrejats amb la resta dels reclusos

L’última reflexió que deixa Núria és que, com a societat, estem perdent la capacitat d’escoltar. “No sabem posar-nos en la pell de l’altre. Som una societat egoista, estem massa ocupats mirant-nos el melic. Estem construint societats destructores, quan hauríem de fer el contrari: al final tots ens necessitem els uns als altres”.

Per tot això, la Fundació continua donant a la gent segones, terceres, quartes oportunitats, les necessàries per a no deixar a ningú en el sòl. “Que algú et doni la mà per a aixecar-te és el millor que pot passar-te. Quan et donen suport et sents més fort. Sempre dic que les penes, compartides, no ho són tant”, conclou.

religion-digital_nuria-2

(Foto: Adrián Quiroga)

Quan donem per acabada la conversa, Núria rep una trucada al mòbil. L’endemà arribaran a Barcelona el Provincial i l’ecònom dels mercedaris; tornen d’una visita a les comunitats de Moçambic i Núria ha d’anar a buscar-los a l’aeroport. De fons, se sent encara l’incessant rebombori que ve del pati de la Escola Castella.

Recent Posts

Leave a Comment

Start typing and press Enter to search