Els invisibles de Llatinoamèrica

 In Noti HOME CAT, Noticias HOME, Premsa, Premsa escritra, Prensa, Prensa – Escrita

Les presons llatinoamericanes estan saturades de pobres, segregats d’una societat on els cercles de producció i consum no van poder absorbir-los. Aquest hauria de ser el punt de partida per a emprendre qualsevol procés de reforma

 

[Article extret íntegrament de elDiario.es]

Fa un parell de setmanes, una presó equatoriana es va convertir, novament, en una sagnia que va deixar més de 100 persones –per altres dir-ho, a càrrec de l’Estat– assassinades amb inusitada brutalitat. És la segona vegada que un esdeveniment de semblants proporcions ocorre al país sud-americà en el que va de l’any. Una cosa similar, potser sense aconseguir aquests nivells de sadisme, ha passat a Guatemala, Hondures o el Brasil en l’última dècada. L’escena d’homes apilats i seminús, en una sort de camp de concentració, que el president d’El Salvador mostrava com un trofeu a inicis de la pandèmia va ser igualment colpidora.

Tanmateix, res d’això sembla sorprendre’ns prou perquè a Amèrica Llatina, per desgràcia, si alguna cosa hem normalitzat és la violència que, en major o menor mesura, patim els ciutadans. A les presons la situació és més complexa perquè, encara que ningú desconeix el seu calamitós estat, la veritat és que continuem legitimant l’existència d’una institució ineficaç, cruel, inhumana i, sobretot, contraproduent. Si en un lloc les disposicions normatives són un brindis al sol en tota regla és, precisament, en el sistema penitenciari.

hacinamineto_prision-mariona_el-salvador

Centre Penal La Esperanza, conegut com Mariona, a El Salvador

El tema, per descomptat, va molt més allà del jurídic. Amb les presons passa el que –parlant de la pobresa– deia Bauman: psicològicament estan a suficient distància de la rutina de les nostres vides com per a no sentir massa preocupació. Per exemple, tornant al cas equatorià, basta llegir les reaccions d’algunes persones en xarxes i mitjans de comunicació per a entendre el complex del problema. Planeja la idea que això no va de nosaltres perquè els qui s’estan matant són uns altres, són grups de salvatges delinqüents. Per tant, “Mentre es matin entre ells” tot estarà bé per a la resta. Són els mateixos comentaris que va haver-hi quan, fa uns mesos a Buenos Aires, es va intentar esplaiar els sobrepoblats penals o quan a Costa Rica, en 2016, es van reubicar 1600 presos en centres de semillibertat per a reduir l’històric 56% d’amuntegament carcerari al qual llavors havia arribat.

És molt més senzill pensar que després dels murs que no veiem s’està eliminant gent que va fer coses dolentes -que va matar, que va robar, que va violar, etc.-. Semblant reduccionisme ens impedeix encarar el que s’amaga després de l’aparell carcerari. A la regió, hi ha prop de dos milions i mig de persones preses. La immensa majoria per delictes associats a pobresa i exclusió, i aquesta és una realitat incontestable que hem preferit ocultar perquè el que no es veu i no es diu, no existeix.

Les presons llatinoamericanes estan saturades de pobres, segregats d’una societat on els cercles de producció i consum no van poder absorbir-los. Aquest hauria de ser el punt de partida per a emprendre qualsevol procés de reforma si és que en algun moment aconseguim posar d’acord a aquells que des de la política tenen la immensa responsabilitat de fer alguna cosa perquè això canviï. Aquest canvi és també cultural perquè, en última instància, té a veure amb com entenem el càstig i el seu encaix democràtic.

Clar que cal construir una agenda robusta que busqui destravar els problemes endèmics que compartim tots els països. Des de la gestió dels centres penals –tradicionalment desproveïts de suficient personal per a atendre els fins que, segons desfilen per les nostres constitucions, haurien de tenir les penes privatives de llibertat– fins a la incorporació de sancions alternatives com sí ho han fet de manera reeixida altres països com Espanya el sistema penal dels quals, per a posar per cas, en 2020, va elevar en 15% la imposició de mesures substitutives al tancament, entre les quals destaquen treballs en benefici de la comunitat, llibertats condicionals o vigilàncies electròniques.

pulsera-electronica-presos

Tanmateix, tot això serà insuficient. Tinc la certesa que el principal desafiament és entendre que el que està passant en les nostres presons és, a més, una expressió més de la aporofòbia de la qual ha parlat Adela Cortina; d’extrema gravetat en societats creuades per la inequitat que les fractura i les trenca. És un rebuig al pobre portat al seu màxim nivell de cinisme que després blanquegem repetint que els qui poblen les presons són persones dolentes. Per descomptat que n’hi ha –com n’hi ha a fora– el tema de fons és que el gruix de la criminalitat que ens colpeja s’explica no tant en la maldat com en l’exclusió i la marginalitat.

Si com diu la catedràtica de la Universitat de València la manera d’acabar amb la aporofòbia és l’educació, tenim un treball majúscul per davant. Cal convèncer a molts actors que, a tot arreu –però a Amèrica Llatina amb especial accent– l’empresonament té un biaix de classe innegable. No és bonisme, és decència. Perquè en la mesura que aconseguim que els valors constitucionals i els principis que orienten la lògica de l’Estat de Dret i els drets humans no siguin només declaracions de bones intencions –ni una extravagància exclusiva per als menys– estarem més prop de tenir societats una mica més decents. No parar de visibilitzar a aquests invisibles, ni el que representen, és també una obligació ètica per al nostre temps.

Recent Posts

Leave a Comment

Start typing and press Enter to search